L'hora de dinar

La Via ja m'havia avisat que l'hora de dinar era dura, a l'escola, així que no m'hauria hagut de venir de nou. Però no m'esperava que fos tan dura. Tots els nens de cinquè van entrar en tromba al menjador parlant a crits i empenyen-se els uns als altres mentre corrien cap a les taules. Una de les mestres de menjador va dir que no es podia reservar lloc o alguna cosa semblant, però jo no vaig entendre què deia, i segurament els altres tampoc, perquè gairebé tothom reservava el lloc pels seus amics. Vaig intentar seure en una taula, però el nen de la cadira del costat em va dir:

-Ho sento, està ocupada.

Així que me'n vaig anar a una taula buida i vaig esperar que s'acabés l'estampida i la mestra del menjador ens digués què havíem de fer. Quan va començar a explicar-nos les normes del menjador vaig mirar al meu voltant a veure si veia on seia el Jack Will, però a la banda on jo seia no el vaig veure enlloc. Abans que haguessin acabat d'entrar tots els nens, els mestres ja van començar a cridar el primer grupet de taules perquè agafessin les safates i anessin a fer cua davant del taulell. El Julian, el Henry i el Miles seien en una taula que havia cap al fons de la sala.

La mare m'havia posat un entrepà de formatge, unes galetes i un suc, així que quan van cridar la meva taula no em va caldre anar a fer cua. En lloc d'això em vaig dedicar a obrir la motxilla, treure la carmanyola i desembolicar tranquil·lament l paper de plata de l'entrepà.

No em calia aixecar la vista per saber que em miraven. Sabia que la gent es donava cops de colze mentre em mirava de cua d'ull. Em pensava que ja estava acostumat a aquesta mena de mirades, però es veu que no.

Hi havia una taula de nenes que sabia que estaven parlant fluixet sobre mi perquè es tapaven la boca amb la mà. Notava les seves mirades i el seu xiuxiueig.

No suporto la manera que tinc de menjar. Sóc conscient que fa molt mal efecte. Em van operar per arreglar-me el paladar fes quan era un bebè, i després un altre cop quan tenia quatre anys, però hi continuo tenint un forat. I, tot i que em van operar fa pocs anys per posar-me bé les mandíbules, haig de mastegar amb les dents del davant. No vaig ser conscient de l'efecte que feia fins que vaig anar a un aniversari i un dels nens li va dir a la mare del nen que feia anys que no es volia asseure al meu costat perquè menjava molt malament i no paraven de sortir-me engrunes disparades de la boca. Jo sé que aquell nen no ho deia amb mala intenció, però igualment després se les va carregar, i a la nit la seva mare va trucar a la meva per disculpar-se. Quan vaig tornar de la festa em vaig posar davant del mirall del lavabo i vaig començar a menjar-me una galeta salada per veure quin efecte feia quan mastegava. Aquell nen tenia raó. Menjo com una tortuga. No sé si heu vist mai una tortuga menjant. O com una mena de bèstia prehistòrica dels aiguamolls.

R.J. Wonder (2012): Wonder. La campana. Tocs; 85. Barcelona. Pàgines71-72.

Pàgina de l'autor: R.J.Palacio: CLICA AQUÍ.