Pel que fa a la resta, les jornades de viatge eren extenuants; ens despertàvem abans de l'alba i, després d'un decebedor esmorzar a base de pa àzim reblanit per la humitat, fruita i cafè amb llet en pols, iniciàvem una navegació que només interrompíem breument per menjar i que finalitzava quan es ponia el sol, aleshores muntàvem el campament en alguna clariana més o menys gran situada al costat de la vora, prepraràvem el sopar i provàvem d'adormir-nos a l'interior de les tendes de campanya.
La qüestió de l'alimentació requereix un comentari a part. Tot i que anàvem proveïts de llaunes i carn salada, vam decidir guardar les conserves per a la darrera part del viatge -és a dir, per quan arribéssim a la sendera fantasma i haguéssim de continuar sense la companyia dels nostres guies-, de manera que procuràvem alimentar-nos del que caçaven els aguarunas. I els aguarunas, amics meus, caçaven, bàsicament, micos.
Al començament, ho he de reconèixer, em vaig mostrar una mica reticent a menjar carn de mico, sobretot perquè un mico mort i sense pell s'assemblava moltíssimim al cadàver d'un èsser humà menut. Per expressar-ho d'una manera clara, tenia la sensació d'estar devorant nens. No obstant això, la necessitat i el costum acaben enderrocant el més tenaç dels prejudicis i, tot i que mai no vaig deixar de sentir-me una mica caníbal, amb el temps vaig acabar apreciant els guisats de mico, una carn magra i roja el sabor de la qual és una barreja de la de vaca i la de porc; fins i tot vaig arribar a convertir-me en un gurmet en la matèria, ja que, malgrat que tots els micos es puguin menjar, el més agradables per al paladar són els de mida més gran, com ara els maquisapa o els choro, espècies que resulten un autèntic boccati di cardinali per als aficionats a la barbacoa de simi.
César Mallorquí (2005): La pedra inca. Les sorprenents memòries de Jaime Mercader. Editorial Edebé: Barcelona. Pàgines 220-221.
