jueves, 22 de marzo de 2012

El mercat de Rissani

Enmig de l'infinit espai del desert silent, el mercat de Rissani colpeix pel contrast. Trànsit caòtic, clàxons que no paren, gent pertot, rucs carregats fins a les orelles, un paisatge que els darrers dies havia oblidat. Dono la mà a l'Omar a la manera americana. Fins sempre company.. Saltem de la camioneta i ens endinsen en aquell univers dels sentits. La Sony no para. Sort que vaig carregar bé les bateries abans de sortir d'Erfoud.
És el mercat més gran de la zona, darrer vestigi de l'antic esplendor de quan les caravanes que creuaven el Sàhara entraven al Magrib per aquí. Les millors espècies, els tes més aromàtics, les teles més lluents i acolorides, els animals més nobles i les pedres més precioses es venien aquí. Era el primer port, el millor. Les coses han canviat molt, és clar. Les mercaderies de més valor estan en mans de companyies multinacionals o de màfies. Però el mercat continua tenint una intensa vida. Tot es compra i tot es ven. Pots i cassoles, vestits i teles, verdures i fruita, bicicletes i ciclomotors. Passejar-hi és fer un diccionari de tots els objectes del món. Els queviures són en parades escampades en una gran esplanada. Les eines, la maquinària, els cistellers i els llauners tenen botigues en una zona porxada. El bestiar d'engreix és en un espai on hi ha corrals habilitats, tot i que les bèsties campen a la seva. Tothom passeja damunt dels excrements dels animals, sense preocupar-se'n gaire. A hores d'ara, jo tampoc. Les botigues de roba i teixits i les barberies ocupen els minúsculs locals comercials que hi ha als baixos dels edificis de la part nova de la ciutat, que limita amb el mercat. La gent discuteix a crits el preu de les coses, les dones carreguen bosses amb el menjar de la família, hi ha homes que prenen el te i fan el cigarret als taulets dels bars que hi ha pertot. El mecànic repara una bicicleta al carrer, enmig d'una estesa de ferros més o menys rovellats que em fa dubtar seriosament que estiguin capacitats per circular pels camins de la regió. El fuster passa el ribot d'una porta d'armari. Mai no havia vist un fuster treballant amb eines manuals. Prenc imatges sense parar.

VALLBONA, Rafael (2011): Camins damunt les dunes. Editorial La Galera: Barcelona. Pàgines 112-114.
Igicerny (2010): Rissani
Sobre el mercat de Rissani: El blog del viajero.

martes, 20 de marzo de 2012

Pizza andaluza

“Ahora, todo el protagonismo es de las niñas. Bajo la supervisión de su abuela, sacan del horno –apagado hace una hora- una gran bandeja plateada. Contiene una masa plana y tostada, difícil de identificar. Tal vez pizza, quizá empanada, o pan dulce para tomar con aceite y tacos de queso… Las gemelas dejan la bandeja sobre la mesa, observan con expresión triunfal a su sorprendido padre, trocean la torta y la sirven en porciones desiguales, como hacía su madre. El muchacho y su padre son los primeros en probar la novedad.
-¡Está buenísimo! –reconoce Nacho.
-¿Dónde habéis comprado esto? –pregunta el padre.
Las gemelas se ríen, miran a su abuela y explican que ella les ha enseñado, esta tarde, una antigua receta andaluza. Primero han hervido agua en una cazuela Después la han llenado con los mendrugos de pan duro que suelen tirarse y que la abuela guarda siempre. Sobre el pan empapado se cascan dos huevos, y todo es machucado y revuelto a conciencia. La pasta resultante es sazonada con sal, pimienta y tomillo. Se agrega cebolla picada y se mete en el horno. Cuando alcanza el dorado oportuno, la nueva pasta es rociada con salsa de tomate, aceite de oliva y un chorrito de café cargado.
-¿Te gusta, papá?
-Creo que la abuela ha inventado una pizza mejor que la italiana.
-No, papá. Esta torta se comía en Sevilla después de la guerra, cuando la gente era pobre y había cartillas de razonamiento.
-¿En serio?
-Sí, papá. Fueron los soldados italianos, los que vinieron a la guerra de España. Quienes copiaron la receta y la llamaron pizza.

AYLLÓN, José Ramón (2009): Otoño azul, Madrid, Bambú, pp. 64-65

El aroma de los membrillos



Aunque, no sé por qué, lo mejor que recuerdo es la fragancia de los membrillos. Al fondo de la huerta había dos membrillos. Ahora solamente queda uno, porque el otro se secó. Siempre estaban cargados de frutos enormes, que durante el mes de septiembre se volvían de color del oro. Me encantaba tocarlos, con aquel terciopelo suave que te hacía cosquillas en la palma de la mano cuando los acariciabas. Una vez probé uno. Pensaba que tendría un sabor semejante a las peras o a las manzanas, pero estaba duro y tenía un sabor áspero y amargo; tuve que dejarlo así, mordisqueado, y esconderlo entre las hierbas que había cerca del melocotonero, para que no me riñesen por estropear la fruta.
Un día, a finales de septiembre, mamá Raquel anunció que iba a hacer membrillo y le pidió a mi madre que la ayudase. Mamá abandonó por un día la máquina de escribir y se puso a trabajar con la abuela. Yo estuve con ellas, mientras el abuelo atendía a Daniel. En los días anteriores la abuela había ido recogiendo los membrillos, que ahora estaban en una cesta grande. Después, en la cocina, comenzaron el proceso. Ahora ya sé cómo se hace, porque lo he visto preparar en varias ocasiones, incluso ayudé a la abuela el año pasado. Pero en aquella ocasión asistí fascinada a aquel ritual que tanto me atraía.
En primer lugar frotaban los membrillos con un paño blanco, para quitarles la pelusa, después los pelaban como si fuesen patatas, y los cortaban a cuartos. Y esos trozos los ponían a cocer en una cazuela, hasta que se ablandaban y tomaban un color amarillo fuerte, como el que tienen ahora mis ojos. Después colocaban esos trozos encima de la mesa, cubierta con un paño blanco, hasta que se secaban y se enfriaban. Seguidamente venía el trabajo más duro, porque había que triturar todo aquello con el pasapurés, venga vueltas y más vueltas, hasta dejarlo convertido en una espesa pasta, que se iba echando en otra cazuela.
A continuación mi abuela añadía mucho azúcar, ponía la cazuela a hervir y se pasaba toda la tarde dale que te dale, revolviendo aquella pasta que hacía chup-chup como si fuera el caldero de la bruja de los cuentos, hasta que todo se mezclaba muy bien y tomaban un color dorado, de miel, mientras la casa entera se llenaba con el intenso olor que conservo tan dentro de mí.
Cogíamos después grandes tazas de loza, aquí dejaban que yo las ayudara, las íbamos llenando hasta el borde y las tapábamos con papel blanco de seda. Luego mamá Raquel las ponía a enfriar en los peldaños de la escalera que subía al piso de arriba. Durante las noches siguientes, cuando me iba a acostar, pisaba lentamente los peldaños de la escalera, porque me gustaba cerrar los ojos y respirar aquella fragancia intensa e inolvidable.

FERNÁNDEZ PAZ, Agustín (1994): Trece años de Blanca, Barcelona, Edebé, pp. 35-36.

Més informació sobre el codonyat

miércoles, 14 de marzo de 2012

Arroz, agua y maíz: Soy maíz...


Ilustración de Elena Fernández
Adelfo Martínez (2007): Tortillas
Soy maíz, soy la mazorca,
tengo manos de simiente,
mi piel es sal de la tierra,
mis dedos son la pendiente.
Soy el surco del arado
que va labrando la sierra,
soy la tortita en la mesa,
soy el trabajo y la hierba,
los campos, la muchedumbre,
soy quien te quita las penas.
Soy maíz, soy la mazorca,
tengo manos de simiente,
mi pies es sal de la tierra,
mis dedos son la pendiente.
 Berta Piñán y Elena Fernández: Arroz, agua y maíz. Editorial Pintar


lunes, 12 de marzo de 2012

El lloro que parlava massa

El sopar ja estava gairebé a punt. Una amanida i una truita. De dos ous. Amb una mica de farina per espessir, que m'agraden seques. Em vaig aixecar per agafar un got i els coberts. L'aigua i el tovalló ja eren a la taula. El plat el tenia ella.
Va ser llavors quan l'hi vaig dir.
No sé ben bé per què, però ho vaig fer.
Potser per... Bé, és igual.
- M'ha trucat aquell home.
- Quin home?
Em costava dir el nom.
- En Ramir.
- T'ha trucat ell?
- Sí.
L'àvia va deixar de fer el que estava fent. La gravetat li va tornar al rostre. No va haver de tornar a preguntar.
- La mama té un tumor al pit.
No va moure ni un múscul. Al cap i a la fi, tenia el seu únic fill prostrat en un llit per a tota la vida. Res no podia ser pitjor que això. Res excepte que em passés alguna cosa a m í.
- Li han fet proves i aquestes coses. Encara no saben si n'hi haurà prou amb la químio o si l'hi hauran de treure, tot i que això avui dia es considera cirurgia radical i només es fa en determinats casos.
- Si a la teva mare li treuen el pit, la maten.
- I si es queda calba, també. La químio sembla inevitable.
- Hi ha perruques.
- I pròtesis, i cirurgia, però...
Ens vam mirar un parell de segons.
- Què faràs? -em va preguntar.
- Res. Què vols que faci?
- Vés-la a veure.
- Una altra vegada amb això?
- T'ho vaig dir quan va marxar, tot i el mal que ens va fer. I t'ho vaig dir quan va passar això del teu pare. És la teva mare, i sempre ho serà, faci el que faci, bé o malament. T'agradi o no, va triar un camí.
- Sembla mentida que el papa sigui el teu fill.
- Jo l'hauria d'odiar. Tu no.
- L'odies?
- Això és csa meva.
- No, digue-m'ho. L'odies?
- Sí.
- Llavors...
- Jo puc viure amb odi. Sóc gran. Tu, no. L'odi mata, destrueix, és pitjor que un càncer. Ho devora tot. No pots deixar que et marqui i t'emmetzini. Ho devora tot. No pots deixar que et marqui i t'emmetzini per sempre. L'has d'anar a vure, parlar amb ella. És la teva única teràpia.
- Destrosa la vida al papa, se'n va amb un altre, més ric, un mafiós, i a sobre ara és la mare d'aquelles dues bessonetes monstruoses, i tu...
- Jo res, Berta -va reaccionar i em va posar els dos plats a la taula, el de l'amanida i el de la truita-. Jo res. Només et dic el que et dic. La resta és cosa teva.

SIERRA I FABRA, Jordi (2011): Berta Mir detectiu. El lloro que parlava massa. Grup Editorial 62, Estrella Polar, Col·lecció Vostok. Pàgines 52-53.

domingo, 11 de marzo de 2012

Un asco de bocadillo

El bocadillo no era como el del anuncio. En él se veía un pan enorme, crujiente, lleno a rebosar de queso que se fundía sobre el lomo y el beicon. Todo muy apetitoso. En cambio, el que se estaba comiendo era esquelético, el pan del día anterior, el queso no se fundía, el beicon escaso, y el lomo, dos papeles de fumar tan delgados que transparentaban. Un asco.

SIERRA I FABRA, Jordi (2010): Tester (Probador), Barcelona, Edebé, pàg. 72.

miércoles, 7 de marzo de 2012

La meva germana viu sobre la llar de foc

De vegades, quan em llevo m'he oblidat que no hi és i aleshores me'n recordo, i el meu cor en fa un salt, com quan perds peu pujant un esglaó o ensopeques amb una vorera. Tot torna vertiginosament i puc veure massa bé què va passar el dia de l'aniversari de la Jas, com si el meu cervell fos un d'aquells televisors d'alta definició que la mare deia que era llençar els diners quan en vaig demanar un el Nadal passat.
La Jas va arribar una hora tard a la seva festa. El pare i la mare estaven discutin. La Christine m'ha dit que no eres amb ella, va dir el pare quan vaig entrar a la cuina. Li he telefonat per veure què passava. La mare es va escarxofar en una cadira just al costat dels sandvitxos, cosa que em va semblar astut per part seva perquè podria triar els millors farcits. N'hi havia de vedella, de pollastre i uns de grocs, que esperava que fossin de formatge i no de maionesa amb ou. La mare s'havia posat un barret de festa, però li penjava la boca, o sigui que semblava el pallasso trist del circ. El pare va obrir la nevera, va agafar una cervesa i va tancar amb un cop de porta. Ja hi havia quatre llaunes buides a la taula de la cuina. Així, on coi eres?, va preguntar. La mare va obrir la boca per parlar, però la meva panxa es va remoure sorollosament. Va fer un salt i tots dos es van girar cap a mi. Em passes un botifarró?, vaig demanar.
El pare va remugar i va agafar un plat. Tot i que estava enfadat, va tallar amb cura un tros de pastís i hi va posar botifarrons i sandvitxos i patates fregides. Em va omplir un vas amb suc de fruita, tal com m'agrada a mi. Quan ho tenia preparat vaig allargar les mans, però em va passar per davant, directe cap el relleix de la llar de foc de la sala d'estar. Em vaig enfadar. Tothom sap que les germanes mortes no tenen ganes. La panxa se'm començava a queixar de la gana quan va obrir-se la porta principal. Arribes tard, va cridar el pare, però la mare va remugar. La Jas va sonriure, nerviosa. Li brillava l'arracada de diamant que portava penjada al nas, i udia els cabells més roses que un xiclet. Vaig tornar-li el somriure, però aleshores, BAM, hi va haver una mena d'explosió perquè al pare li va caure el plat i la mare va murmurar Què has fet?
La Jas es va posar vermella. El pare va cridar alguna cosa sobre la Rosa i va assenyalar l'urna, ruixant la catifa de suc de fruita. La mare es va asseur, ben quieta, mirant com a la Jas se li omplien els ulls de llàgrimes. Em va ficar dos botifarrons a la boca i vaig amagar un pastisset a sota la samarreta.
Quina família!, va deixar anar el pare, mirant la Jas i la mare, amb un rictus de tristesa a la cara que jo no entenia.

PITCHER, Annabel (2011): La meva germana viu sobre la llar de foc. Editorial La Galera, Col. Bridge: Barcelona (pàgines 18-19).

DOSSIER de La Galera: CLIQUEU-HI.

martes, 6 de marzo de 2012

Boda en Bujará

El toque del clarín anunciaba que los más de trescientos invitados ya podían ir a casa del novio. Había más de treinta mesas bellamente dispuestas, cubiertas de flores y de todo tipo de dulces, caldo caliente, té y melones, sandías y racimos de uva. Los invitados se movían alrededor de las mesas y lo probaban todo. Los dulces estaban preparados por los mejores pasteleros de la ciudad
[…]
En el tercer acto de la ceremonia, toda la multitud regresará a casa del novio. De nuevo encontramos las mismas mesas, pero adornadas de forma distinta y cargadas de otros manjares, entre los que destaca el plov, el plato típicamente uzbeko que no puede faltar en ningún banquete de boda y que consiste en arroz con cordero, verduras y hortalizas y una gran variedad de especias que le dan sabor.

MAS, HERMÍNIA (2011): Idriss, la joven de Bujará, Barcelona, RDCR ediciones, pág. 73-74.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT